El Dret A Decidir Avui A Catalunya A La

el dret a decidir avui a catalunya a la llum de la doctrina social de l’església xavier morlans (facultat de teologia de catalunya)

El dret a decidir avui a Catalunya
a la llum de la Doctrina Social de l’Església
Xavier Morlans
(Facultat de Teologia de Catalunya)
Barcelona 7 de juliol de 2014
1.
Què és una nació? Què és un Estat? Com es relacionen ambdós?
Hi ha fonamentalment dues teories:1
a.
Hi ha la interpretació racionalista del dret natural que considera
l’ésser humà com un individu desvinculat dels seus llaços socials.
Cada individu té, per naturalesa, drets i deures inalienables que
l’Estat ha de respectar. L’Estat és un sistema jurídic i tècnic
d’organització política basat en el consens dels ciutadans, sense
necessitat d’apel·lar a elements anteriors, com serien la cultura,
la llengua o la història comuna. Margaret Tachter representava
molt bé aquesta postura quan deia: “No existeixen les ciutats,
només existeixen els ciutadans individuals”.
Aquesta postura racionalista s’ha vist potenciada en els darrers anys
per l’onada postmoderna que ha portat a una autèntica apoteosi del
“jo” sense vinculacions socials. Aquesta actitud conflueix amb un
suposat cosmopolitisme o universalisme que s’expressa amb la frase: “Jo
no sóc nacionalista, jo sóc ciutadà del món”.
b.
En contra hi ha la interpretació més atenta a la condició
històrica, orgànica i concreta de la persona que afirma que
l’ésser humà és primàriament part d’una comunitat (família, poble
o ciutat, nació) determinada per la llengua i la cultura pròpies.
L’Estat és la forma jurídica d’una o de diverses comunitats
nacionals.
2.
Què hi diu la Doctrina Social de l’Església?
La Doctrina Social de l’Església, com que té la principal font
d’inspiració en la història de la revelació de Déu en el poble
d’Israel i en l’encarnació de Jesucrist al servei de tota la
humanitat, es decanta clarament per la segona posició. En efecte, en
el núm. 149 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església (publicat
l’any 2004)2 s’afirma:
“La persona és constitutivament un ésser social, perquè així l’ha
volgut Déu que l’ha creada. (...) La vida social no és, doncs,
extrínseca a l’home: aquest no pot créixer ni realitzar la seva
vocació si no és en relació amb els altres.”
La forma cristiana d’entendre què és l’ésser humà plasmada en la
Doctrina Social de l’Església catòlica, proposa que cada ésser humà té
una dimensió col·lectiva constitutiva que es desplega formant cercles
concèntrics. Així apareixen:
a) el matrimoni i la família,
b) la tribu, el clan, el municipi o la ciutat, i
c) el poble o nació configurada per un territori, una cultura, una
llengua, una història, una consciència i una voluntat col·lectiva
expressades amb el llenguatge dels símbols (poesia, relats mitificats,
llegendes, música, cançó) o amb el llenguatge reflexiu de la teoria
política.
I pel que fa a la nació, el Compendi de la doctrina social de
l’Església en el núm. 157 afirma que té:
a.
«Un dret fonamental a l’existència»;
b.
Dret a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble
expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»;
c.
Dret “a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies,
d.
excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals
i, en particular, l’opressió de les minories»; i
e.
Dret a «construir el propi futur proporcionant a les generacions
més joves una educació apropiada».”
En múltiples ocasions els més alts representants de l’Església, els
diversos papes del segle xx, han repetit i explicitat aquesta
doctrina.
Així, Joan Pau II pronuncià un discurs memorable davant l’Assemblea
General de les Nacions Unides, el dia 5 d’octubre de 1995, amb ocasió
del cinquantè aniversari de l’esmentat organisme.
“Sobre aquest fonament antropològic es basen també «els drets de les
nacions», que no són altra cosa que els «drets humans» considerats en
aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre
aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de
definir el concepte de «nació», que no s’identifica a priori i
necessàriament amb l’Estat. És, tanmateix, una reflexió inajornable,
si hom vol evitar els errors del passat i proveir a un just ordre
mundial.
El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres
drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni
cap organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que
una determinada nació no és digna d’existir.”3
3.
Catalunya és o no és una nació?
El magisteri dels bisbes de Catalunya és molt clar en aquesta qüestió.
En la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya, publicada l’any
1985 i ratificada en el document Al servei del nostre poble, publicat
el 2011, afirmen:
“Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble,
donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de
mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la
doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de
les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o
nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels
Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia,
perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura
majoritària.”4
4.
Catalunya, en el context de la seva relació amb Espanya, té dret a
decidir el seu futur polític com a nació?
4.1. Què hi diu el magisteri de l’Església
a.
La Doctrina Social de l’Església enuncia principis generals,
recomana sempre obrar amb discerniment i no es pronuncia sobre els
casos concrets. En la pràctica, en les darreres dècades, la
postura del Vaticà d’entrada ha estat respectar l’statu quo –la
situació vigent– i en tot cas després dels fets consumats ha
reconegut noves nacions com Eslovènia i Croàcia.
b.
En la recent entrevista concedida pel papa Francesc al periodista
Enrique Cymerman, va distingir entre independència per emancipació
(el cas de les colònies americanes que es van emancipar dels
Estats europeus) i independència per secessió, posant per exemple
el cas de l’antiga Iugoslàvia. Referint-se a Catalunya va dir que
cal estudiar molt bé cas per cas. I deia textualment: “La secessió
d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb
moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes”.5
Això és el que estem fent en els darrers anys estudiar molt bé el
nostre cas, Catalunya, i analitzar-lo en tots els aspectes, amb moltes
pinces i amb tota la cura que cal.
En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una
pretensió d’annexió per la força? ¿Com s’han de qualificar quatre
segles de pràctica sistemàtica d’intent d’assimilació de Catalunya a
l’Espanya de matriu castellana? La invasió de Catalunya per part de
l’exèrcit borbònic, el 1714, ara fa justament tres-cents anys,
anul·lant les llibertats del poble català és un antecedent de
pretensió d’annexió forçosa o no? La dictadura de Primo de Rivera
(1923-1931), reprimint una vegada més la llengua i la cultura
catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no?
L’entrada de l’exèrcit franquista a Catalunya, amb l’abolició de
l’Estatut del 32 i quaranta anys de persecució de la llengua i de la
cultura catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o
no? La campanya sistemàtica de grups politics i mediàtics molt potents
en contra de l’afirmació de la identitat nacional de Catalunya és una
pretensió present d’annexió forçosa o no?6
c.
Els bisbes espanyols –en els seus documents Valoración moral del
terrorismo (2002) i Orientaciones morales ante la situación actual
de España (2006)– donen a entendre que Espanya està formada per
diverses nacions, a les quals intenten mostrar que no tenen dret a
decidir unilateralment. En el núm. 28 del primer document afirmen:
“Las naciones, en cuanto ámbitos culturales del desarrollo de las
personas, están dotadas de una “soberanía” espiritual propia y, por
tanto, no se les puede impedir el ejercicio y cultivo de los valores
que conforman su identidad. Esta “soberanía” espiritual de las
naciones puede expresarse también en la soberanía política, pero ésta
no es una implicación necesaria. Cuando determinadas naciones o
realidades nacionales se hallan legítimamente vinculadas por lazos
históricos, familiares, religiosos, culturales y políticos a otras
naciones dentro de un mismo Estado no puede decirse que dichas
naciones gocen necesariamente de un derecho a la soberanía política.”
Més endavant, en el núm. 29, posen com a raó per limitar el dret a la
sobirania política d’aquests nacions, el bé comú de la comunitat
cultural i política de la qual formen part (és a dir l’Estat espanyol
o la supra-nació espanyola).
2.
Què respondre-hi?
Aquí cal obrir una reflexió sobre què és el bé comú. Per bé comú el
Compendi de la Doctrina Social de l’Església entén: «la suma
d’aquelles condicions de la vida social que permeten, tant a les
col·lectivitats com a cada un dels membres, d’assolir amb més
perfecció i rapidesa la pròpia perfecció» (núm. 164).
El respecte al bé comú suposa, en primer lloc, el respecte de la
persona com a tal. En nom del bé comú, els poders públics tenen
obligació de respectar els drets fonamentals i inalienables de la
persona humana.
Però la definició de bé comú parla també del be comú de les
col·lectivitats, de manera que, anàlogament a com el bé comú suposa la
defensa i promoció del desenvolupament ple de cada persona, també el
bé comú ha de respectar i promoure la plena realització de les
col·lectivitats (nacions) a les quals pertanyen aquests individus. De
manera que l’Estat, en la seva obligada recerca del bé comú, és en
funció de les persones, les famílies i les nacions, i no a l’inrevés
(les persones, famílies i nacions en funció de l’Estat).
Retrobem aquí la gran coherència de la Doctrina Social de l’Església:
de la mateixa manera que defensa el dret dels pares a regir l’educació
dels fills per sobre de l’Estat, també defensa el dret de les nacions
al seu lliure i ple desenvolupament per sobre de l’Estat. Família i
nació son realitats, segons la Doctrina Social de l’Església
“anteriors” i a la seva manera “superiors” a l’Estat, per què responen
a l’estructura constitutiva més pròpiament humana de la sociabilitat
de l’ésser humà.
Almenys cal concedir que el concepte de bé comú no és unívoc. Afirmar
que cal defensar el bé comú no duu com a resultat una única manera
d’articular el bé comú. Els bisbes espanyols reconeixen que Espanya
està formada per diverses nacionalitats amb la seva personalitat
històrica, però quan es tracta del bé comú retallen, de fet, el dret
fonamental al ple desenvolupament de les altres nacions que formen
Espanya. En un diàleg fratern caldria poder aclarir aquest punt clau
sobre la manera d’entendre l’articulació justa del bé comú a tenor del
reconeixement dels drets complerts de les nacions segons la Doctrina
Social de l’Església.
5.
La nostra reflexió teològica i filosoficopolítica a l’entorn del
dret a decidir a Catalunya avui, té elements comuns amb la
filosofia de l’alliberament d’arrel cristiana propugnada per la
comunitat de teòlegs d’Argentina.
La revista Documents d’Església, editada pel monestir de Monserrat, en
el seu número 1043 (1 març 2014) publica la traducció al català d’una
interessant síntesi del pensament del jesuïta i teòleg argentí Juan
Carlos Scannone (de vuitanta-dos anys), publicada abans a la revista
oficiosa del Vaticà La Civiltà Cattolica (núm. 3920 del 19 d’octubre
del 2013).
En aquest article, l’autor, pioner en la formulació d’aquesta
filosofia de l’alliberament a l’Argentina dels anys setanta, descriu
els signes del que anomena la “nova qüestió social”, caracteritzada
per la globalització promoguda segons el “pensament únic” neoliberal.
Aquest suposa un veritable atac a la humanitat, un atac a allò humà
com a tal. Unes de les conseqüències més funestes d’aquest atac és
l’exclusió fora del sistema econòmic global de milions de persones, de
desenes de països i fins i tot de continents sencers (com l’Àfrica
subsahariana), amb la desocupació estructural i la precarització del
treball.7 Es tracta de la cultura del “descartament” denunciada també
pel papa Francesc a Evangelii Gaudium núm. 53.
Una altra forma d’atac a allò humà com a tal, efecte d’aquesta
globalització despietada, és també el fet que la política es posa al
servei dels poders econòmics i financers, i que la cultura promoguda
per aquests a través dels mitjans de comunicació de masses ofega les
cultures dels pobles, tractant d’imposar una uniformització de pautes
i conductes.8
En canvi, com a signes positius dels temps, Scannone –que representa
el grup de teòlegs argentins amb els quals que va treballar amb
l’arquebisbe Jorge Mario Bergoglio–, assenyala com l’amenaça a allò
que és humà com a tal ha fet sorgir arreu una major consciència dels
drets humans, no sols civils i polítics, sinó també socials i
culturals, i l’emergència de la societat civil com a diferent de
l’Estat i el mercat, fins a constituir-se en un nou agent del bé comú
tant nacional com internacional.
Crec que la situació del procés a Catalunya pot rebre molta llum
d’aquesta filosofia de l’acció històrica –defensada també a finals
dels noranta per filòsofs personalistes tan sòlids i seriosos com Jean
Ladrière de Lovaina. Aquesta filosofia, per una banda, intenta
criticar els supòsits ideològics –fins i tot pseudofilosòfics– del
pensament únic neoliberal dominant. I així desemmascara aquell fals
cosmopolitisme o universalisme –“jo no sóc nacionalista, jo sóc
ciutadà del món”– que, de fet, a la pràctica, imposa una de les
cultures dominants –l’anglesa, l’espanyola de matriu castellana...– a
les cultures minoritàries, i prolonga pràctiques seculars de domini
colonial ara de manera més sofisticada.9 Aquesta filosofia de l’acció
històrica intenta, a més, “elevar a concepte” la situació – en el
nostre cas, la relació entre Espanya i Catalunya - per discernir-la,
interpretar-la, comprendre-la i il·luminar els camins de la seva
superació.10
6.
Defensar el dret de Catalunya a decidir el seu futur polític és
una opció plausible, raonada i conseqüent que troba molta
resistència i incomprensió
Queda clar que en aquesta qüestió, com en d’altres qüestions
importants de la vida social –per exemple, l’opció capitalista per la
llibertat absoluta de mercat o l’opció social pel necessari control
del mercat per part de l’Estat– no es pot somiar un acord amb una
sentència clara i distinta que deixi les coses ben establertes per
sempre més i que ens dispensi de l’esforç de reflexionar, d’argumentar
i de defensar allò que creiem just. Tant en l’àmbit civil com en
l’intraeclesial, sostenir aquesta postura demana fermesa, paciència i
audàcia.
Creure que Catalunya com a nació te el dret a decidir ara el seu futur
és una opció fonamental, una convicció moral i política que, però, no
resulta evident a tothom. A Catalunya per raons ideològiques,
històriques, socials, afectives i culturals, hi ha actualment entre un
20 i un 25 per cent dels seus ciutadans que no senten Catalunya com
una nació en els termes aquí exposats. Constatem que una part
d’aquesta minoria és catòlica. Ho respectem; però creiem que la
Doctrina Social de l’Església, aquí breument exposada, i la seva
aplicació a Catalunya donen molt de si per a un diàleg fratern, obert
a la veritat i a la justícia.
Precisament per a poder conviure fraternalment, tot respectant la
minoria, necessitem saber clarament quines son les posicions
majoritàries i minoritàries en aquest tema. Hi ha grups que apel·len
constantment a una suposada gran majoria silenciosa que no compartiria
aquesta convicció fonamental sobre la identitat nacional de Catalunya.
Per poder conviure respectant la minoria, necessitem, doncs, saber la
posició de cada ciutadà que així ho vulgui mostrar. Per higiene social
després de quatre-cents anys de relacions conflictives i de quaranta
anys de democràcia “vigilada” necessitem una consulta com a mínim de
caire indicatiu, clarificadora de la situació i que permeti abordar el
futur amb dades reals, per tal de continuar un diàleg constructiu que
ens porti a un futur de convivència i respecte, més lliure i realment
més fratern.
7.
Què hi podem aportar els cristians a aquest procés que es viu a
Catalunya?
L’esforç de diàleg, d’argumentació ben articulada i de defensa de
posicions cíviques i politiques que tot aquest procés comporta i
comportarà no serà fàcil. La resistència pertinaç a les justes
aspiracions d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya pot comportar
moments d’impas, que ens portin a la crispació, o moments fins i tot
de retrocés que comportin temptacions de frustració i de passotisme.
Els cristians, iguals a tots els altres en recursos de diàleg,
d’argumentació i de militància social i política, tenim, però, una
mena de “recurs extra” que podem i hem d’aportar a tothom qui ho
vulgui. Nosaltres, que lluitem amb tota la força i amb tota la
convicció, per uns objectius humans, socials, cívics i polítics de
millora i de ple desenvolupament, comptem, tanmateix, amb una
presència acompanyant i un horitzó últim que doten a totes les nostres
accions i vicissituds històriques d’una dimensió transcendent. Una
dimensió que, lluny d’afeblir el nostre compromís humà, li dóna encara
una especial intensitat i profunditat.
Tenim, i oferim a qui vulgui i pugui acceptar-ho, la companyia amorosa
i reconfortant d’aquell Déu Crucificat-Ressuscitat que porta al seu
cos les ferides de la nostra humanitat i que ens promet la victòria
final de la veritat, del bé, i de la justícia, i la reconciliació
universal de tots els éssers humans en un cel nou i en una terra nova
(Ap. 21,1). Aquesta Presencia i aquesta confiança ajuden molt a viure
i a mantenir, fins i tot en els moments més difícils, una gran
esperança.
1. Joan COSTA, Sessió sobre el dret a decidir, Acte al Col·legi d’Advocats
de Barcelona, organitzat per la Federació de Cristians de Catalunya,
30 d’octubre de 2012 (Pro manuscripto).
2 2. CONSELL PONTIFICI DE LA JUSTÍCIA I DE LA PAU, Compendi de la
doctrina social de l’Església, Barcelona: Claret 2005.
33. Cf. Antoni M. ORIOL I TATARET, Nació i Magisteri Pontifici,
Barcelona: Proa 2007.
44. ELS BISBES DE CATALUNYA, Arrels cristianes de Catalunya,
Barcelona: Claret 1985, pp. 10-11; ID., Al servei del nostre poble,
Barcelona: Claret 2011, pp. 6-7.Cf. Joan COSTA, Nació i nacionalismes.
Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani,
Barcelona: Proa 2000.
55. La Vanguardia, 13 de juny de 2014.
66. Cf. J. BENET, L’intent franquista de genocidi cultural contra
Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1995.
77. J. C. SCANNONE, La filosofia de l’alliberament, Documents
d’Església, 1043 (1 març 2014), pp. 182-183.
88. Ibid., p. 183.
9 Es tracta d’un plantejament realment pervers ( no se sap si de forma
intencionada o inconscient): Aquest pensament únic neoliberal per una
banda invita a viure una ciutadania universal directa tot
ridiculitzant com a anacrònic i sensibler el nacionalisme reemergent
(el català, per exemple) i , per altra banda, en la pràctica, segueix
imposant el nacionalisme dominant que, de tant interioritzat que està
en el dominador i en una part dels dominats, ja no cal ni mencionar-lo
ni molt menys justificar-lo (per exemple, el nacionalisme espanyol).
1010. Ibid., p. 185.
7