la representació de montserrat (segles xv-xix). de la meravella a la muntanya en tant que paisatge francesc roma i casanovas

La representació de Montserrat (segles XV-XIX).
De la meravella a la muntanya en tant que paisatge
Francesc Roma i Casanovas
L’any 1988 Philippe Joutard va donar una de les últimes formulacions
sobre la relació entre la descoberta de la muntanya i l’esperit
protestant i va concloure que «Avant d’être une invention protestante,
la montagne est une invention humaniste»1. Aquesta comunicació pretén
avançar en aquesta línia i demostrar que, a Catalunya, l’estima per
una certa muntanya ha començat dins d’un context religiós i catòlic i
com alguns religiosos han trobat una forma de parlar del medi ambient
en un sentit positiu i estètic fins i tot abans que es produís de
manera complerta la descoberta del paisatge a casa nostra.
De fet, coneixem molt bé el final de tota aquesta història, perquè a
Catalunya l’excursionisme hi és present des de 1876 i la consecució de
la descoberta de la muntanya ha degut molt a aquests excursionistes
una bona part dels quals eren religiosos2. Podem pensar en els
clergues que han practicat l’escalada (Jaume Oliveres), la
espeleologia (Norbert Font i Sagué ; Marià Faura i Sans) o en d’altres
que han tingut actituds menys muntanyenques (Joan Segura o Jacint
Verdaguer, per exemple), fins i tot quan les estadístiques no ho
demostren a les clares3. Amb tot, la relació amb l’Església va ser
necessària als inicis de l’excursionisme i aquesta relació continuarà
essent-nos desconeguda si no tenim en compte la història ecosimbòlica
de la muntanya catalana durant l’edat moderna.
Considerada una muntanya santa o un massís de cent cims, Montserrat és
la seu d’una comunitat benedictina des de l’edat mitjana. En els
escrits d’alguns dels seus monjos i en els d’altres religiosos
catalans assistim al naixement d’una mediança (una relació amb el medi
ambient) basada en una relació immanent i estètica amb la muntanya. La
muntanya de Montserrat ha estat el primer paisatge català a
desencantar-se i les veus que clamaven un menyspreu del món (el
contemptus mundi defensat pels les grans pensadors cristians de l’edat
mitjana) hi han estat matisades en un moment molt primerenc. Aquest
procés ha permès el naixement d’aquesta nova forma de trajecció
(relació amb el alhora objectiva i subjectiva amb el medi ambient).
El monestir de Montserrat ha estat bastit a l’orient del massís, en
una vall estreta i fresca, sota d’una gran massa de pudingues amb
forma de grans agulles i on la vegetació hi és més rara. Aquesta
posició ofereix certes perspectives ecosimbòliques i en fa impossibles
d’altres. Per exemple, podríem trobar en ella una possible via
d’explicació al desconeixement de la part occidental del massís, part
que resta amagada pels cims de les principals muntanyes, o bé el
simple allunyament físic podria ser utilitzat com explicació d’aquest
desconeixement.
Com parlar-ne?
Per començar, hauríem de fer algunes precisions lèxiques sobre les
paraules històricament emprades per parlar del paisatge. A Catalunya
hem important del francès el mot paisatge aproximadament l’any 16961,
però la seva utilització fora del món de la pintura és molt estranya
fins al segle XIX. Això planteja un problema essencial: si seguim els
quatre criteris per parlar del paisatge que ens proposa Augustin
Berque2, la mediança paisatgística seria una relació del segle XIX.
Ara bé, en aquest punt hem decidit de parlar del protopaisatge en el
sentit proposat per Alain Roger per referir-nos “(...) aux cultures
qui remplissent au moins l'une des quatre conditions posées par Berque”3.
Des d’aquest punt de vista, la utilització d’una sèrie de metàfores
per parlar d’un medi ambient percebut i representat com una cosa
agradable i amena en un moment en que no existeix un mot específic per
parlar-ne seria la màxima expressió d’aquesta relació
protopaisatgística.
Durant l’edat moderna, el sentiment protopaisatgístic s’ha vinculat al
món agrícola o rural i la muntanya no en formava part4. Aquest fet va
comportar que alguns autors que varen voler fer una descripció de la
muntanya de Montserrat haguessin de recórrer a altres conceptes. En
aquest sentit, el mot més utilitzat va ser el de pintura i aquest fet
és molt significatiu.
La primera vegada que l’hem trobat ha estat dins de la Perla de
Cataluña de Gregorio Argaiz (1677). Aquest autor dona al primer
capítol del seu llibre el títol de “Sitio, pintura, y altura de la
montaña de Monserrate”. Serra i Postius1 també parla de la “Pintura de
la Montaña” i una mica més endavant diu que Jeroni Pujades la “pinta”
d'una forma concreta. L’obra de Serra seria de la fi del segle XVIII,
moment en què trobem dues noves aparicions d’aquest concepte. D’una
banda, Hilario Santos, que en el sumari de la seva obra parla de la “Pintura
de la Montaña” i que més endavant escriu “Baste ya de la Aparicion de
Maria de Monserrate, de la pintura de su Sagrada Imagen, y de su Santa
Montaña (...)”2. D’altra banda, la segona aparició del mot és una mica
enganyosa, perquè es tracta de la mateixa obra, però ara publicada a
Córdoba i atribuïda a un altre autor. Amb tot, però, en aquest cas el
sumari ens parla de la “Descripcion de la Santa Imagen, y su hijo.
Pintura de la Montaña”3.
La utilització del mot pintura per referir-se al que per a nosaltres,
avui dia, és un paisatge és molt significativa i ens permet parlar
d’una representació estètica de Montserrat que estava latent però que,
precisament a causa de la manca del mot, no s’acaba de mostrar
plenament. De fet, hem de convenir que parlar de la muntanya com una
cosa estètica i agradable sense recórrer al mot paisatge resulta si
més no difícil, però el cas de Montserrat demostra que es podia parlar
d’un protopaisatge muntanyenc a l’interior del món catòlic des del
Renaixement. Però, abans que això fos possible, la muntanya havia
estat percebuda en tant que meravella.
Muntanyes i meravelles
Durant l’edat moderna, la muntanya de Montserrat va ser un dels
massissos més presents en les cartografies fetes per representar
Catalunya. A diferència de Sant Llorenç del Munt, que només apareix en
4 mapes, Montserrat ho fa en 114 cas4. El Canigó i el Montseny arriben
únicament a 33 i 31 cas. Aquesta diferent presència relativa ens
mostra que la representació de la muntanya durant l’edat moderna no té
res a veure ni amb la altura del massís ni amb la seva extensió. En un
altre lloc5 hem demostrat que aquestes diferències deriven d’una única
concepció: la muntanya en tant que meravella. En aquest sentit, tot i
que no estiguem plenament d’acord amb les idees de Sylvain Jouty,
acceptem de la seva exposició l’afirmació que les muntanyes durant
l’edat moderna s’inscrivien en el gènere dels mira­bili­a6.
Podrem entendre una mica millor la preeminència de Montserrat si sabem
que les élites culturals catalanes es miraven les muntanyes com a
objectes geogràfics vistos en tant que meravella, coses
extraordinàries que donaven a veure el poder diví. Una meravella, en
el sentit geogràfic que aquí defensem, era una mostra d’un espai
sagrat que, com explica Mircea Eliade7, era un espai discontinu, amb
centres d’alta significació i altres llocs que eren com inexistents.
L'espai sagrat és l’espai eficaç, rellevant, fecund, potent, important
i significatiu, mentre que l’espai profà es correspon amb l’habitud,
l’obvietat i la manca de càrrega emotiva significativa1. Aquesta és la
imatge que els gravats i els mapes que hem estudiat ens mostra:
Montserrat es reduïa a un cercle que tenia el seu centre al monestir i
que arribava fins al cim de Sant Jeroni: la resta, el que quedava més
a ponent, “no hi era” i la cartografia especialitzada en va donar bona
prova, fins i tot al segle XIX. Ara bé, aquesta prova també la podem
trobar en la literatura de l’edat moderna.
Més enrere ja hem dit que la part occidental del massís resta més
allunyada del centre que seria el monestir, però amb això no en tenim
prou per explicar-nos el seu desconeixement, perquè aquest no és gens
present en les classes populars, les quals treballen aquesta part de
la muntanya, li donen topònims i n’expliquen llegendes.
L’estudi de les representacions gràfiques de les muntanyes catalanes
en la cartografia moderna ens mostra que la majoria d’elles eren
ignorades. En tot cas, quan se’n parlava, no era per ser muntanyes,
sinó per ser lloc meravellosos i extraordinaris on alguns fets que
tinguessin aquestes mateixes característiques havien tingut lloc.
Aquesta tendència no és gens estranya, perquè ens movem en una
societat que tenia un gran desig de consumir aquest tipus de materials
extraordinaris2. I aquesta concepció ha tingut unes conseqüències molt
important sobre la imatge de la muntanya de Montserrat.
La muntanya, com la mar o els boscos, eren “(...) le théâtre de
manifes­tati­ons extraordinaires ; ils sont le domaine du merveilleux”
; “(...) la montagne est un domaine où tout est possible”3. Muntanyes,
mars i deserts, “(...) sem­blaient réservés à l'exceptionnel, à la
fois lieux du mervei­lleux et du maléfique. On retrouve jusque chez
les cartograp­hes du XVI et XVII siècles la même croyance naïve
(...)”, per exemple en Nicolas de Fer4. Aquest en tant que ha permès
que Montserrat sortís de l’indicible5 i fos conegut abans que les
altres muntanyes, però alhora això va fer que se n’hagués de parlar en
tant que meravella.
Diversos autors qualifiquen Montserrat com una de les grans meravelles
del món: al segle XVII, Antonio Yepes creia que Montserrat era
coneguda per les seves meravelles6. El cosmògraf valencià Josep
Vicente del Olmo també pensava que Montserrat podria tenir un lloc
entre les meravelles i els prodigis més grans del món7­­­­­, opinió
comparable a la de Roig i Jalpí8. D’altres autors també mostren que
durant el segle XVII el santuari o la muntanya de Montserrat eren
considerats com la “Primera de los orbos marabilla”1 o bé “(...) la
octava marivilla (sic) del Mundo (...)”2. El mateix trobem al segle
XVIII, com ho demostren els treballs de Josep Aparici3 o d’Enrique
Flórez4.
Aquesta visió en tant que meravella, que correspon a una concepció de
l’espai que encara no s’ha convertit en una cosa extensa i homogènia,
ha fet que una gran part del massís fos ignorada. Aquesta part amagada
(per a les élites, siguem clars) s’estenia cap a ponent de la
muntanya, un lloc considerat perillós i desert per a la major part
dels autors estudiats.
Així, el Libro de la historia y milagros de Pere de Burgos (1514)
explica aquesta part occidental del massís com un lloc inaccessible,
perillós i deshabitat5. Aquest límit ecosimbòlic serà reprès per
Antoni Brenach en el seu poema Saxia (vers 1543)6. A inicis del segle
XVII, Antonio Yepes cita un altre text de les mateixes
característiques7 i el mateix repeteix Juan de Campos a mitjan segle8.
Al XVIII, Lluís Montegut dirà més o menys el mateix9. Aquesta
tendència continua fins al XX, segons les indicacions del botànic Joan
Cadevall10 i ha estat represa per Francisco de Zamora11.
Això pel que fa a la literatura de l’edat moderna. Però aquest manera
de mirar la muntanya ha tingut una clara repercussió en la cartografia
i d’aquesta manera trobem mapes que obliden la part occidental del
massís. L’exemple més clar és el de Gaietà Cornet i Mas en un mapa que
es va publicar l’any 1858 dins del seu llibre Tres días en Montserrat,
mapa que s’inspira clarament en un gravat d’Alexandre Laborde. En
aquest cas, la part occidental de la muntanya és menyspreada i
ignorada i queda resumida en sis cims.
D’altra banda, aquesta tendència s’acompanya d’un desconeixement
d’algunes parts que es troben en la zona coneguda, especialment els
cims1. La història dels cims de la part occidental ens mostra que
aquests varen ser recuperats per l’élite cultural des del segle XVIII
i que després varen esdevenir cada cop més populars entre els
habitants de les poblacions allunyades de Montserrat. És el cas de la
Roca Foradada, dels Flautats, de l'Albarda Castellana, del Montgròs,
del Gegant Encantat, del Cap de Mort, etc., agulles de la zona
oriental de la muntanya o del seu vessant nord.
La descoberta del Montserrat modern
L’edat mitjana ens ha deixat algunes mostres de textos en què la
relació amb Montserrat és molt negativa. La Crò­ni­ca de Bernat
Des­clot (finals del segle XIII - principis del XIV) parla de
Mont­serrat com d’un lloc molt salvatge i agrest, rodejat de muntanyes
i de feres2. No és aquest l’únic cas, com Artur Farinelli3 ho ha
mostrat. Ara bé, amb el món modern, la qüestió canviarà un mica i es
podran sentir algunes veus que parlaran de la diferència de la
muntanya de Montserrat respecte a les altres. En aquest sentit, podem
detectar clarament dos pols ecosimbòlics: d’un costat, els Pirineus;
de l’altre, el massís de Montserrat.
Un text d’Esteban de Corbera (1678) mostra a les clares que els llocs
muntanyencs, i especialment pirinencs, són lloc desagradables i que
fan Catalunya «(...) estéril o desierta (...)»4. Al mateix moment,
Cristóbal Virués parlava dels Pirineus com d’un lloc glaçat i perillós
i alhora deia que els cims de Montserrat servien per donar bons
sentiments a les ànimes5. Sobre això, un text publicat pel monestir
vers 1758 afirmava que mentre les altres muntanyes produïen horror,
Montserrat era diferent6. Malgrat que un estudi detallat no permet de
trobar en aquesta expressió una mirada paisatgística, aquests mateixos
mots varen servir més endavant per explicar la diferència (des del
punt de vista de l’estima estètica de la natura) entre Montserrat i
les altres muntanyes. Serà el cas, per exemple, de l’abat del
monestir, l’any 18711.
El procés de desencantament de l’espai de Montserrat, que comença al
segle XV i acaba al XIX, ens mostra el naixement d’una nova mediança.
Al principi, hauríem de parlar dels escriptors i religiosos Jeroni
Pau, Pere de Burgos, Cristóbal de Virués i Antoni Brenach com els
institutors d’una sèrie de tòpics que més tard seran represos per
altres escriptors.
Jeroni Pau ha escrit, vers 1475, De fluminibus et monti­bus
hispa­niarum libellus i amb ell la prosa descriptiva i quasi
geogràfica, inspirada en Boccacio2, permet a les muntanyes l’entrada
en el món de la pertinença. Des del punt de vista paisatgístic que ens
interessa, Pau parla d’una muntanya que mostra un esperit sagrat3. Per
a ell, la muntanya de Montserrat encara no és percebuda explícitament
com a cosa agradable -fet que no tindrà lloc fins al principi del
segle XVI4-, però nogensmenys Pau ha establert alguns dels tòpics més
repetits des d’aquell moment.
En el mateix univers ecosimbòlic, hauríem de parlar del Libro de la
histo­ria y milagros hechos a invo­cacion de Nuestra Señora de
Mont­serrat, publicat l’any en 1514 i atribuït a l’abat del monestir,
Pere de Burgos. Les diferents reedicions de l’obra indiquen l’interès
per la seva lectura en aquell moment5. Des del punt de vista que ens
interessa, cal remarcar que, per a Pere de Burgos, més enllà de
l’aspresa del massís hi ha una gran bellesa que fa oblidar les
fatigues dels caminants que s’hi presenten:
“La aspereza desta montaña es grande, y a los que la miran de lexos,
parece cosa muy fatigo­sa, y espan­table, y que parece impossible
poder andar por ella: empero con todo esto es tanta la hermosura en la
orden, y compostura della, que el deleyte que tienen en la mirar, y
contemplar andando por ella, les quita otro qual quier trabajo, y
fatiga que les da su aspereza, y trabajosas subidas”1.
De fet, Pere de Burgos fixa la major part dels tòpics compartits per
tots els autors fins a la Il·lustració2. Però hi ha un fet que ens
sembla remarcable: per a ell, fins i tot les roques i penyals que
formen la muntanya són agradables: «(...) mas aun las mesmas peñas en
su as­siento y compostura tienen tanta hermo­sura, que deleytan los
ojos de los que las contemplan (...)»3.
Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu el seu poema Saxia4.
Cal remarcar que en ell hi ha un sentiment protopaisatgístic molt
interessant5, tot i que això no hauria d’haver permès que en cap cas
se’n fes una traducció utilitzant el mot paisatge, com es va fer a
principi de segle6. Saxia influirà molt clarament en un altre poema
escrit per Cristóbal de Virués, un altre escriptor que també va ser
monjo del monestir de Montserrat durant més de vint anys. El poema
Monserrate (editat per primer cop l’any 1588) va ser lloat per
Cer­van­tes en un passatge del Quijote7. Ja hem parlat de la
comparació que Virués feia entre els Pirineus i Montserrat, però ens
sembla interessant afegir-hi que per a ell, aquest darrer massís era
una “dulcísima montaña” o un “hermoso monte” sens rival quant a “belleza
admirable y en regalo”1.
Aquests autors representen la introducció de la muntanya en els temes
pertinents per a l’élite cultural catalana; des del punt de vista
paisatgístic, són ells els qui han tret la muntanya de l’indicible.
Com és sabut, aquesta nova mediança va entrar en crisi al segle XVII.
En el cas que estudiem, el segon moment en el desenvolupament d’una
mendiança protopaisatgística ha d’esperar un fet molt important en el
món de les representacions: l’arribada de la filosofia de la
Il·lustració i el naixement de la ciència moderna. Des d’aquell
moment, una altra sèrie de tòpics es varen posar en marxa en la
trajecció amb el massís català.
L’any 1758 el Compendio Histo­rial -una història del monestir
publicada de forma anònima per aquesta institució- parlava d’una
esquerda a la muntanya de Montserrat que faria parlar molt als
naturalistes2. Aquesta expressió ens indica que ja en aquell moment hi
havia gent preocupada pels problemes científics, però, a més, avui dia
sabem que es tractava d’un conflicte que duraria fins al segle XX. Es
tracta d’una oposició entre ciència i religió que durà aquestes dues
pràctiques a oposar-se de forma violenta però que, al mateix temps, va
permetre unes certes relacions entre ambdues. En aquest punt hi ha un
fet molt interessant: en comptes d’oposar-se a la ciència moderna,
alguns monjos del monestir es dedicaran a dur a terme recerques en el
camp científic3. Aquest fet va ajudar sens dubte a apropar les
posicions i a evitar que la geologia, i amb ella la muntanya,
esdevingués el terreny de la lluita entre la ciència i la religió.
En aquest context, hi ha exemples que mostren que la ciència serveix a
la religió de base per tal de mantenir la seva capacitat heurística.
Però, des del nostre punt de vista, l’important és el fet que tot això
no es va limitar al món de la recerca científica, sinó que va abastar
fins i tot el domini de la representació estètica del massís. Per
comprendre aquest procés cal que parlem abans dels models que han
permès la presentació de la muntanya en tant que una cosa agradable
durant l’edat moderna catalana.
Els tòpics del Montserrat modern
En aquest sentit, hi ha tòpics molt interessants, com per exemple la
posició central de Montserrat en relació a la geografia catalana o el
fet que aquesta muntanya s’aixequés solitària al centre del país.
Però, amb tot, no volem aprofundir aquests punts perquè ens sembla que
hi ha altres tòpics més interessants des del punt de vista que ens
interessa.
Un d’aquests tòpics és la representació de Montserrat en tant que
jardí. Diego Cuelvis, a la fi del segle XVI, deia que els boscos de la
muntanya eren uns jardins molt ben compostos1. Avui dia sabem que el
jardí era un dels models per estimar les muntanyes i, des d’aquest
punt de partida, es comprèn que altres autors com Gregorio de Argaiz2,
Juan de Campos3, Pere Serra i Postius4, Grau i Solà5, Francesc de P.
Crusellas6, el Diccionario geográfico universal de 1832 i altres
insisteixin sobre el mateix tema. Com va dir el pare Figueroa: “Que
aquí, como es María la hortelana, medran las plantas sin la industria
humana”7.
En relació a això, cal dir que, en general, els autors estudiats
parlen, gairebé sempre, de les plantes de Montserrat. Lluís Montegut
(un altre monjo lligat al monestir) deia que formaven un parterre molt
ben entretenu:
“Ces rochers sont couverts d'une infinité de fleurs, qui peuvent
disputer pour la beauté avec celles des parterres les mieux cultivez ;
&, ce qu'on aura de la peine a se persuader, c'est que malgré la
dureté du rocher, & l'injure des saisons, elles se conservent toûjours
dans leur éclat & ne se flétrisent point de toute l'année. Celles que
l'on y remarcque le plus communément sont l'oeillet simple,
l'aiglantine & la violette”.
“Une infinité d'arbres d'une frosseur surprenante sortent des fentes
de ces roches, quoiqu'il n'y paroisse point de terre ni d'humeur ;
mais les plus gros chênes naissent dans ces lieux si secs, & l'on en
voit une grande quantité, non-seulement au bas de la montagne, mais
même sur les plus hautes pointes des rochers : ces arbres conservent
leur verdure toute l'année, de sorte qu'il semble que le Maître de la
nature ait répandu une benediction particulie­re sur cette montagne en
faveur de la Sainte Vierge qui y est honorée de tous les fidelles”8.
“Vue de loin la montagne parait très aride, cepen­dant elle renferme
plus de cinq cent espèces de plantes salutaires, dont plusieurs
mèdicinales (...) Il n'y a ni trou ni ouverture où il ne pousse
quel­que arbuste ou quelque plainte, c'est que l'air dans cette
montagne produit en abondance les germes de la vie et de la santé”1.
Per comprendre les raons de l’exuberància floral de Montserrat, (un
tòpic repetit per molts d’altres autors que no citem), cal que ens
aturem un moment en Montegut2. Per a ell, Montserrat és una muntanya
agradable, però també una muntanya santa feta a imatge de llocs
profundament ancorats en la cultura religiosa occidental. Per això el
seu nom li ve del fet que «(...) a perdu la forme, et l’intégrité que
dieu lui avait donné quand il l’a crié sans cassement aucun, et depuis
ce non imaginé accident, elle restât défigurée, et partagé en morceaux
»3. L’incident no imaginat al qual es refereix Montegut és la mort de
Jesús al Gólghota i els terratrèmols que es varen produir com a
conseqüència, els quals varen ser la causa de les esquerdes que es
veuen en la nostra muntanya.
Sobre això, segons Argaiz, cronista dels benedictins segons la seva
definició, Montserrat havia estat creada lletja com totes les
muntanyes, però a causa del sentiment que va mostrar en el moment de
la mort de Jesús, Montserrat va canviar la seva fisonomia per adquirir
un aspecte més agradable: Montserrat va morir lletja per ressuscitar
bella. A més, com a premi, Déu li hauria donat pedres precioses i
herbes que creixerien allà on d’entrada semblaria impossible4.
Si Argaiz i Montegut utilitzen una barreja de les explicacions bíblica
i científica per explicar la morfologia de la muntanya, una cosa
semblant han fet Enrique Flórez5 o Miquel Muntadas6. En general, els
autors que parlaven de Montserrat acabaven fent lloances a Déu quan
veien que aquesta muntanya, que d’entrada semblaria estèril, era en
realitat plena d’arbres i plantes perquè allà hi havia alguna cosa més
que natura. Montserrat com ecosímbol servia per recordar certs fets
importants. Aquesta muntanya mostrava i recordava la mà divina perquè
es creia que no reunia les condicions necessàries per ser plena
d’herbes i de plantes. Però la vegetació hi era abundant i, per tant,
les plantes aromàtiques hi havien de viure gràcies a Maria ; a més a
més, aquests vegetals havien rebut els poders divins1. Aquesta mena
d’idees va arribar fins al segle XIX.
Un altre dels elements que fan agradable la muntanya de Montserrat és
la presència d’aigua, una aigua que dóna vida a les plantes, però que
és agradable per se. Hi ha molts autors que parlen de l’aigua del
massís i que diuen que hi és abundant, però quan hi arriba Henry
Swinburne, a la fi del segle XVIII, amarat de llegir diversos clàssics,
s’adona que l’aigua hi és escassa, fins al punt de generar problemes i
aquest fet nega la veracitat de les descripcions que ell ha llegit2.
L’aigua va ser un dels elements paisatgístics més clars de l’edat
moderna, especialment si es trobava en moviment. Així, Antonio Yepes
deia que els rierols que queien de la muntanya donaven plaer a la
vista3, sentiment compartit per Jeroni Pujades4, Serra i Postius5 o
Víctor Balaguer6.
L’aigua és inseparable de la vegetació, però és també un dels elements
paisatgístics per excel·lència de l’edat moderna. En concret, va ser
un dels primers objectes protopaisatgístics de la història occidental.
Ara bé, l’aigua i la vegetació formaven part d’un mite més ampli -el
del paradís terrestre- que permetien veure la natura en tant que
protopaisatge en el sentit d’Alain Roger.
Un altre dels tòpics paisatgístic del Montserrat modern -potser el més
estrany per a nosaltres- és la representació d’aquesta muntanya en
tant que ciutat. El primer pas era parlar de l’harmonia, l’ordre i la
simetria del lloc. I el segon reportava una muntanya que era una
ciutat rodejada de muralles: Brenach, Virués, Jeroni Jorba7, Pedro
Medina8, Jeroni Pujades, Argaiz1, Juan de Campos2, Josep Vicente del
Olmo3, Manuel Marcillo4, Francisco de Ortega5, el Compendio historial6,
la Historia verdadera d'Hilario Santos Alonso7, Enrique Flórez8,
Víctor Balaguer9, Martí i Cantó10 i Fors de Casamayor11 fan servir
aquest tòpic.
Tots aquests autors deien que aquesta bellesa havia estat el resultat
de la mà divina, però a vegades, per expressar-la, havien de recórrer
a un model arquitectònic. Aquest no és cap fet estrany ni excepcional:
els monjos del segle XII, diuen MacDannell & Lang12, varen promoure un
concepte urbà del cel en què la imatge de la ciutat de Jerusalem es va
convertir en model paradigmàtic. També l’infern es va urbanitzar als
dos-cents italià i va passar de ser una sèrie d’espais indefinits i
sense límits a ser vist com una ciutat subterrània1. Jean-Pierre Nardy
explica que la carto­grafia moderna va seguir aquesta tendència no per
una mancança, sinó per una «(...) perception originelle de la montagne
(...) selon laquelle les volumes montagneux sont figurés en imitant
des formes architecturales (tours, arcs, porches, etc.) et en
intriquant étroitement reliefs naturels et constructions humaines”2.
Ara bé, el cas de Montserrat mostra que aquesta representació formava
part d’un model més complex.
Montserrat, un paradís
----------------------
Ja hem parlat de la identificació entre jardí i paradís i és aquest el
model general que les élites catalanes tenien a mà per parlar de
Montserrat. Escriptors com Marès, Beuter, Virués o Ortega3 utilitzen
la imatge bíblica del paradís per representar-se Montserrat o altres
indrets muntanyencs. En aquest sentit, per a Virués era clar que a
Montserrat calia donar-li el nom de “un paraíso”.
Fins i tot si el Gènesi no diu que el paradís sigui una muntanya o a
sobre d’una muntanya, els quatre rius que en surten suggereixen
aquesta imatge. Això ha permès que durant els primers segles del
cristianisme i durant tota l’edat mitjana el paradís hagi estat
concebut d’aquesta manera. El paradís seria una muntanya més alta que
les altres4, però el paradís també seria un lloc no massa gran rodejat
d’un mur o muralla, a voltes sòlid, a voltes de flames. Dins d’aquest
espai limitat hi havia un jardí (l’Edèn) amb un gran nombre de plantes
i d’arbres, jardí on regna una primavera perpètua que no és
interrompuda ni pels vent ni per les tempestes. El cel hi és més clar,
la nit no s’hi coneix i no hi fa ni fred ni calor. Les tempestes hi
havien estat proscrites i una pau serena i sagrada es respirava pertot5.
A més a més, el paradís havia de ser ple de salut, ni les malalties ni
la mort no hi podien penetrar. També és creia que les pedres precioses
i els bàlsams venien del paradís o d’un lloc molt proper a ell, fet
que els feia participar de la seva condició. En altres casos, l’Edèn
conté també un riu de pedres precioses, or, argent i gemes6, elements
que també són presents en la Jerusalem celeste1. Les plantes del
paradís no necessitaven cap mena de treball i fins i tot si la pluja
hi mancava, es conservaven sempre verdes i fresques i donaven els seus
fruits madurs2.
El conjunt de totes aquestes imatges ens permet parlar del paradís com
del mite que permetia comprendre el Montserrat modern com una cosa
agradable. Aquesta imatge també és la que Sergio Buarque va trobar en
la ment dels conqueridors espanyols i portuguesos per a explicar-se el
nou continent3. Però, al costat d’aquestes imatges, el paradís ha
estat també imaginat com una ciutat rodejada de muralles o com un
castell emmerletat. Aquesta imatge està molt directament relacionada
amb la de la Jerusalem celeste4 que es descriu en l’Apocalipsi, 21-22.
El cas és que Montserrat participa d’ambdós pols.
En vista de tot el que acabem de dir, ens podem demanar si parlem de
Montserrat o si ho fem del paradís, i la nostra resposta és que els
nostres autors parlen a escala global i representen localment. Perquè,
com deia Artur Graf, aquestes descripcions són documents molt
interessants sobre el caràcter que va prendre el sentiment de la
natura durant els primers anys del cristianisme5. Aquesta analogia
entre la representació del paradís i la imatge medieval de la natura
també ha estat percebuda per Paul Morris, autor que ha dit que el text
bíblic de l’Edèn i la seva interpretació han posat les bases de les
imatges de la natura i de l’estat de la humanitat i la deïtat6.
D’altra banda, Jean Delumeau explica que fins a la fi dels segles XVI
i XVII la societat europea no va abandonar la creença en l’existència
d’un paradís terrestre. Després d’aquell moment, la literatura o l’art
dels jardins l’han continuat representant amb una nova força, fins i
tot si això és va produir en un context menys crèdul7. Va ser llavors
que la cartografia es va començar a orientar cap al nord, fet que va
fer més difícil la creença en l’existència del paradís8. No ens ha
d’estranyar, doncs, que algunes muntanyes -com Núria o Montserrat-
hagin pres com base de la seva representació aquest model bíblic i,
des d’aquest punt de vista, el paradís ha estat el tòpic general que
ha permès als autors de l’edat moderna de representar-se aquests llocs
en termes protopaisatgístics. A més, la imatge de la Jerusalem
bíblica, rodejada de muralles, era molt fàcilment aplicable a la
morfologia abrupta de Montserrat; però Francesc Marès no va tenir cap
problema a afirmar que la capella de Núria estava posada entre
muntanyes i que semblava una representació de la ciutat de Jerusalem :
“(...) apar, que sia una representa­ció de la santa Ciutat de
Hyerusalem, de la qual diu David, que estava circuída de Montanyas
(...)”9. Per a Marès, l’amenitat, gentilesa i la bellesa de les
muntanyes de Núria en feien una imatge (retrato) del paradís terrestre1.
La utilització d’aquest tipus de models va ser facilitada per la
situació espanyola que coneixem com a Contrareforma. En aquest
context, l’humanisme va tenir una força menor i va ser incapaç de
separar-se totalment del món religiós. Per això la natura va esdevenir
un vel que amagava o disfressava Déu2, com es veu molt bé en el cas
del mateix Vives, per a qui la natura era la casa o el temple divins3.
Si la natura manifestava la voluntat de Déu, llavors era possible de
comprendre els capricis naturals o les coses sense vida, és a dir, les
meravelles. Aquestes meravelles no podien ser compreses com miracles
sinó com l’efecte de la voluntat natural de guarnir el món per al
gaudi (“recreo”) humà. Per això els clàssics espanyols invitaven
constantment a posar-se en contacte amb la natura, una forma de
pensament que vertebra una època que continua interessada a anular el
paganisme i a retornar a Déu el rol de creador, diu el professor
Garrote Pérez4. En aquest context, la meditació sobre la natura era
necessària per a les persones, perquè a través de l’admiració de les
meravelles naturals es podria arribar a conèixer una mica millor el
seu autor -Déu- i així se l’estimaria més. Així que un món bell,
ordenat i composat esdevenia una lloança vers Déu. En aquest context,
la diferència entre miracle i meravella no és gens clara, però en
qualsevol cas es conserva velat el fons de les coses naturals per al
món dels sentits (percepció).
En aquest punt caldria tornar a parlar de la relació entre alpinisme i
esperit protestant amb què començàvem aquesta comunicació. De fet, més
que d’una invenció protestant, la muntanya ha estat una invenció
humanista5. El cas de Montserrat ho mostra molt clarament: en un món
contrareformat, es tenia a mà un conjunt de models o d’imatges que
permetien convertir la muntanya en un protopaisatge en el sentit que
Alain Roger utilitza aquest concepte. Inquisidors, teòlegs, doctors en
filosofia, capellans i altres personatges poc suspectes utilitzen
aquestes imatges paradisíaques per descodificar les muntanyes,
sobretot Montserrat. Però el cas de Francesc Marès i Núria ens mostra
que, un segle després de la fi del concili de Trento, era possible
aplicar aquestes imatges a l’alta muntanya pirinenca.
D'altra banda, resulta clar que es podia parla de la muntanya en
termes paisatgístics fins i tot si el seu relleu era turmentat,
laberíntic o si els seus climes eren adversos. La paradoxa és que la
muntanya que no produïa horror hagi estat Montserrat i no altres
muntanyes amb formes més corbes o amb precipicis menys evidents.
Davant de tot això, la qüestió que ens hem de plantejar és per què
Montserrat no feia por a aquest escriptors?, perquè res de natural no
hi ha en l’estima de la muntanya, i potser encara menys en la de
Montserrat.
La resposta es troba al monestir. La seva anomenada, la vida cultural
que hi feia estada i les constants visites dels pelegrins han ajudat a
fer conèixer Montserrat. Amb l’humanisme del segle XVI català la
comunitat benedictina va esdevenir capaç d’interpretar i de
descodificar en altres termes la muntanya que abans havia estat
horrible. No ens ha d’estranyar, doncs, que les imatges per parlar
d’aquest indret enfonsin les seves arrels en el món bíblic.
En aquest sentit, no és gratuït recordar que a mitjan segle XVIII una
acta de visita al monestir de Montserrat deia que els ermitans que
pujaven “(...) a la Montaña a recrearse (...)” havien d’assistir als
rituals del convent i que “(...) escusen el andar por la Montaña, y
guarden el recogimiento tan propio de su estado”1. En quatre mots, el
cronista ens informa que els monjos pujaven a les ermites per
recrear-se i que això els duia problemes en enfrontar-se a la clausura
que s’havien imposat. Sembla clar, doncs, que aquesta part de la
muntanya era utilitzada com a lloc d’esbarjo i repòs pels monjos,
perquè Swinburne va escriure : “At la Trinidad, the next cell, the
monks by turns go up to pass a few days in summer by way of recreation”2.
En aquest context, una dotzena d’anys més tard, el Compendio historial
va ser publicat. Aquesta obra ens diu que -excepte Montserrat- les
muntanyes causes horror (més enrere n’hem vist el text). La clau
d’aquesta afirmació es troba en l’interès dels monjos per la muntanya
com a lloc d’esbarjo i en la utilització efectiva que en feien. El
Compendio obre una porta al paisatge, fins i tot si no és un text
massa paisatgístic. Amb ell, Montserrat ha esdevingut la muntanya
paisatge de l’excepció: un protopaisatge.
Resum
Hi ha un procés -que no hem volgut aprofundir en aquesta comunicació-
que porta els tòpics del Compendio a ser redefinits en termes de
paisatge i aquesta només seria una mostra d’un context més general
dins del qual els llocs i els mots, tot conservant la seva forma,
canvien de valor: sense perdre la forma irregular, abrupta, punxeguda,
Montserrat esdevé agradable, mirable: un protopaisatge. És el pas de
l’ecologia al símbol en un món ecosimbòlic en què no hi ha distància
entre “representació” i “realitat”. No es tracta només d’un canvi de
mentalitat, d’una interpretació de la “realitat” en diferents termes.
Es tracta d’una “realitat” nova, fins i tot si ecològicament resta la
mateixa. La cultura interpreta la natura, una natura que forma part de
nosaltres tot essent una altra cosa. Però aquesta mai no ens torna de
forma “natural” sinó passada pel biaix de la cultura. Els espais
geogràfics tenen un sentit aparentment autònom, però en realitat són
lloc de (des)memòria col·lectiva. Els llocs ens parlen, però són ells
mateixos i una altra cosa el que ens parla en ells i per ells. Som
nosaltres mateixos els qui ens parlem a través de la natura.
En resum, la imatge de Montserrat que les élites posseïen deriva
directament de la del paradís terrestre en una visió
transcendentalista. Aquesta representació és molt important perquè és
la que ha permès de parlar de la bellesa i de l’amenitat d’una
muntanya en un moment en què les altres muntanyes encara eren
ignorades o temudes. Montserrat ha fet, tres-cents anys abans que les
altres muntanyes catalanes, el pas vers el protopaisatge i vers una
representació més immanent de la realitat geogràfica.
Sant Martí de Centelles, novembre de 2000.
1 Joutard, Ph.: “La haute montagne, une invention protestante?” in La
haute montagne. Vision et représentations. Grenoble, Centre Alpin et
Rhodanien d’Ethnologie, 1988. (Le Monde Alpin et Rhodanien, 1-2/1988).
P. 132.
2 Enciclopèdia de l'excursionisme. Barcelona, R. Dalmau editor, 1964.
Vol. 1. Roma i Casanovas, F.: Història social de l'excursionis­me
català. Vilassar de Mar, Oikos-Tau, 1996. Bases socials de
l'excursionisme català. Granollers, Agrupació Excursionista de
Granollers, 1997.
3 Vegeu Bases socials de l'excursionisme català. Op. cit. P. 22-24.
1 Coromines, Joan: Dicciona­ri etimològic i complementari de la
llen­gua catalana. Barcelo­na, Curial edicions catalanes, 1980. Veu
“Paisatge”.
2 Sobre els quatre criteris proposats per Berque: « Cosmophanie » in
Mouvance. Cinquante mots pour le paysage. París, Edt. de la Villette,
1999. P. 53-54. Cal remarcar que per a Berque el protopaisatge seria
“(...) le rapport visuel qui existe nécessairement entre les êtres
humains et leur environnement”. Berque, Augustin: Les raisons du
paysage. París, Editions Hazan, 1995. P. 39.
3 Roger, Alain: “Les proto-paysages” in Siebert, G. (édt): Natura et
paysage dans la pensée et l'environnement des civilisations antiques.
Actes du Colloque de Strasbourg 11-12 juin 1992. Paris, De Boccard,
1996. P. 199.
4 Bernardo Espinalt y Garcia en l'Atlante español, deia que Caldes de
Montbui es trobava "(...) situada en el territorio del Vallés (...) en
una hermosa vega, aunque rodeada de monta­ñas". (Espinalt y Garcia,
Bernardo: Atlante español, ó descripcion general geográfica,
cronológica, é histórica de España, por Reynos y Provincias. Madrid,
Imp. de Hilario Santos Alonso, 1783. P. 108.). A la fi del segle
XVIII, el baró Maldà escrivia: "Y no obstant de ser desert aquell
terreno, és ale­gre per las moltas hortas y aigua corrent, no obs­tant
la proximitat de las montanyas" (Amat, R. d', Baró de Maldà: Viatge a
Maldà i anada a Montserrat. Barcelona, P. A. Montserrat, 1986. P.
144.). El diccionari Madoz (1845) parla d'I­guala­da i diu: "Es
general­mente quebrado y montuoso, con poca parte de llano, pero
fértil: el esmerado cultivo que recibe, ha convertido en campos
productivos los que hace poco eran malos y estériles, de modo que es
agradable la campiña, á pesar de las escarpadas montañas que cruzan el
país" (Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de
parla catalana del regne d'Aragó al "Diccionario
geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de
Ultramar" de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. 2, P. 17.)
1 Serra y Postius, Pedro: Epitome histórico, del portentoso Santuario,
y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate. Barcelona, Josep
Giralt impressor i llebreter, 1742.
2 Santos Alonso, Hilario: Historia verdadera de la aparicion de
nuestra Señora de Monserrate (...). València, Emp. de Agustin Laborda,
1772. Sumari i P. 9.
3 Martin, Manuel Josef: Historia verdadera de la apari­cion de nuestra
Señora de Monserrate (...). Córdoba, Imp. Rafael Garcia Rodriguez, S.
D. P. 3.
4 Roma i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Ecosimbologia del
protopaisatge montserratí modern. Memòria de doctorat. UAB, 1999.
Annex 1.
5 Roma i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Ecosimbologia del
protopaisatge montserratí modern. P. 102 i seg.
6 Jouty, S.: “Connaissance et symbolique de la montagne chez les
érudits médievaux”. Revue de Géographie Alpine, 4. Grenoble, 1991. P.
25.
7 Eliade, Mircea: Lo sagrado y lo profano. Colòmbia, Labor, 1994. P.
25-62.
1 Cantoni, Remo: El pensamiento de los primitivos. Buenos Aires,
Amorrortu Edt., 1977. P. 70.
2 Sobre la importància de la visió del món en tant que meravella: Roma
i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Op cit.
3 Lecouteux, Claude: “Aspects mythiques de la montagne au Moyen Age”.
Le Monde Alpin et Rhodanien, 1-4. Grenoble, 1982. P. 43 et 53.
4 Meiffret, Laurence: “L'ermite et la montagne dans l'art médié­val
XIII-XVI siècles” in La montagne et ses images. Du peintre d'Akrésilas
à Thomas Cole. París, Editions du CTHS, 1991. P. 107-151. P. 110.
5 Prenem el mot de a Francau, Bernard: Hautes montagnes. Passion
d'explorations. París-Milà-Barcelona-Bonn, Masson, 1993. P. 10.
6 “(...) es conocida la imagen de Nuestra Señora que está en la
montaña de Montserrat, por la cual ha obrado Nuestro Señor muchas
maravillas, y el mismo sagrado monte en sí parece milagroso (...)”. (Yepes,
Antonio: Crónica general de la orden de San Beni­to. Madrid, Ediciones
Atlas, 1959. 3 vol. Edició original de 1609. P. 172.)
7 “No solo merece gran lugar entre los Montes mas celebres del Orbe
Monserrate, pero le pudiera tener entre sus mayores maravillas, y
prodigios (...)”. (Olmo, Joseph Vicente del: Nueva descripcion del
Orbe de la tierra. València, 1681. P. 459.)
8 “Una de las mayores maravillas que se hallan en el Principado de
Cataluña, es la Montaña serrada (...)”. (Roig y Jalpí, Juan Gaspar:
Epitome historico de la muy ilustre ciudad de Manresa. Barcelona,
Jaume Suriá, 1692. P. 77.)
1 Ortega, Francisco de: Poema heroico[.] Historia del origen,
antiguedad, e invencion de nuestra senora (sic) de Monserrate, y
descripcion de su sagrada montana (sic), y heremitorio. Sense dades.
Biblioteca Nacional (Madrid), signatura R 5380. [Amberes (?), 1690
(?)]. P. 6.
2 Tristany, Buenaventura: Corna benedictina, adornada de lo mas
precioso de sus singulares prerrogativas (...). Barcelona, Raphael
Figuerò, 1677. P. 313.
3 Per a ell, les muntanyes de Montserrat són “(...) las más notables
de Catalunya por enserrar en ellas el Santuario de la Virgen de
Monserrate, y por su figura tan singular (...)”. (Aparici, José:
Descripción geográfica de Cataluña. Madrid, CSIC, 1946. P. 15-16. La
citació correspon al manuscrit de 1708.)
4 “El cielo parece tuvo aqui una particularisima pro­videncia con fin
de hacer una obra maravillosa, y sin igual, pues no conocemos
semejante”. (Florez, Henrique: España sagrada. Tomo XXVIII. Contiene
el es­tado antiguo de la Iglesia Ausonense, hoy Vique. Madrid, imp.
Antonio de Sancha, 1774. P. 36.)
5 “Desde alli a la parte de poniente es todo barran­cos, peñascos y
riscos tan fragosos, que no se puede andar por alli sino con gran
dififultad”. ([Pere de Burgos]: Libro de la historia y milagros hechos
a invocacion de nuestra señora de Montserrat. Barcelona, 1556. P. 15.)
6 “No ha triat per sojorn cap eremi­ta/ aquests penyals difícils i
roquissos/ espadats, ni hi fa vida en ses valls fondes./ Per molts la
solitud d'aquest parat­ge/ devé tan espalmant, que els qui s'agosen/
d'a­tansar-s'hi, ben tost portats es creguin/ al país dels Etíops o
dels In­dis”. (Brenach, A.: Saxia poema heroic-descrip­tiu de la
muntanya de Montserrat. Monestir de Montserrat, 1927.)
7 Es tracta de Las relaci­ones de los Milagros de N. Señora: ”Desde
esta ermita a la parte de poniente es toda la montaña inhabitable, por
ser sus peñas­cos y riscos tan frago­sos y ásperos que si se camina
por ellos es con mucho peligro y dificultad grande”. (Yepes, Antonio:
Crónica general de la orden de San Beni­to. Op. cit. P. 189.)
8 “(...) es toda la montaña inabitable, por ser peñascos, y riscos tan
fragosos, y asperos, que si se camina por ellos es con mucho peligro,
y dificultad grande”. (Campos, Juan de: Descripcion general de la
montaña de Montse­rrate, y descubrimiento de la Imagen de Nuestra
Señora. Mallorca, Imp. Vidua Piza, 1657. P. 48.)
9 “Au couchant de cet Hermitage, tout le Mont-Serrat est inha­bité,
parce que ce côté est trop éloig­né du Monastere ; on y voit de fort
grands rochers & de petits vallons fort agréa­bles”. (Montegut, Loüis:
Histoire de Notre-Dame du Mont-Ser­rat, avec la description de
l'Abbaye, & des Hermitages. To­losa, Imp. de N. Caravone fils, 1739.
P. 6.)
10 “(...) la mayor parte de los visitantes limitáronse á recorrer el
tra­yecto comprendido entre Monistrol y el Monaste­rio, sigui­endo la
carretera ó el atajo, para emprender desde allí peque­ñas y cómodas
excur­siones (...) Pero ni han sido cuidado­sa­mente recorri­dos los
innumerables pliegues de la montaña, ni las estribaciones
septentrionales, ni apenas visitados los acci­dentes orogràficos de la
región occidental (...)”. (Cadevall y Diars, Juan: Plantas citadas en
Montserrat de existencia dudosa. Saragossa, Mariano Escar, Tipógrafo,
1904.)
11 “(...) se ven, a la parte de poniente, unos barrancos tan
pro­fundos y obscuros que horrori­za su vista”. (De Zamora, F.: Diario
de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona, Curial, 1973. P. 284.)
1 Sobre això, Joutard, Ph.: L’invention du Mont Blanc. París,
Gallimard, 1996.
2 “loch fort salvatge e agrest e entra grans muntan­yes e feres
as­setiat”. (Desclot, B.: Crònica. Barcelona, Editorial Barcino, 1949.
Vol. 5, P. 73.)
3 Un predicador del segle XIV parlava de les “(...) entradas muy
áspe­ras y peli­grosas de esta montaña [Montser­rat], que preparan a
los pele­gri­nos que aquí acu­den, tantos afanes, peligros y trabajos
y grandes aflic­cio­nes, particularmente a muchos y muchos que aquí
vienen descal­zos y algunos de rodillas (...­)”. Méndez Silva, al
segle XVI parla de Montserrat com d'un lloc “(...) enrisca­do, fragoso
y aspérri­mo (...)”­. (Testimonis citats per Farinelli, A.: “Poesía
del Montserrat” in Poesía del Montserrat y otros ensayos. Barcelona,
Bosch, Casa editorial, 1940. P. 107-166.)
4 Corbera, Estevan de: Cataluña illustrada. Nàpols, Antonino
Gramiñani, 1678. P. 41.
“(...) y con ser los ramos, y puntas del Pirineo que los rodean muy
asperos, y pelascosos parecen ale­gres, y deli­cio­sos”. (Corbera,
Estevan de: Cataluña illustrada. Op. cit. P. 43.)
5 “hela­dos y altos Piri­neos fragosos (...) con mil peligros
riguro­sos”. Per contra, els pics de Mont­serrat, en forma de
piràmides, “Bastan a diver­tir y dar consue­lo/ a las más tristes
almas y afligidas”. (Virués, C.: El Monserrate del capitán Cristóbal
Virués. Barcelona, Imp. de la V. é H. de J. Subirana, 1884.)
6 “(...) quando los demàs montes causan horror, y espan­to a quien los
mira, èste infunde un particular consuelo, y una especial alegria a
quien llega, aunque de muy lexos, a descu­brirle con la vista;
llamando con suavidad y ternura a la contemplacion, y amor de lo
Celestial, y Divino a los corazo­nes de los hombres, que tan
descuydados, y olvidados viven en la misera lastimosa habita­cion del
polvo”. (Compendio historial, o relacion breve del portentoso
santua­rio y camara angelical de Nuestra Señora de Monserrate.
Diri­gido a los piadosos devotos afectos de aquellas Personas, que
desean verle, y no se les proporciona la fortuna de conseguir­lo.
Barcelona, Juan Jolis, impressor [1758]. P. 2.)
1 “Generalmente hablando todas las montañas causan cierto horror al
hombre, no solo por lo áspero, que­brado, fragoso del terre­no y
sombrío de su arbolado, sino tambien, y esta es la razon principal,
por la idea que inspiran de ser la nativa morada de fieras y animales
ponzoñosos, cuya sola vista espanta, y hallarse el hombre fuera de
todo ausilio humano”. “Y este horror que experimenta el que se interna
en ellas, lo siente ya el que de lejos las contem­pla”. (Muntadas,
Miguel: Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir. Manresa,
Imp. de Roca, 1871. P. 34.)
2 Vilallonga, Mariàngela: “La tradició dels tractats geogràfics
humanístics a Catalunya”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins,
vol. XXXI. Girona, 1991. P. 99-109.
3 “La seva alçària és escarpada i la fan més abrupta els pronun­ciats
pendents i les roques. Més endins es caracteritza pels oms frondosos i
freixes i arbres d'aquesta espècie i és regada per salts d'aigua.
També és molt abundant d'herbes medicinals. La seva vista és
amplíssima, com en els Pirineus, i s'aca­barà a les Balears en
pondre's el sol, i malgrat que es mostra inac­cessible per als qui la
contemplen de lluny, el seu perí­metre proporcio­na un accés
favora­ble. De l'exterior, però, és com­posta de roques abruptes i
foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal
que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el
creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina
mena d'esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte”. (Pau, Jeroni:
Obres. Barcelona, Curial, 1986.)
4 Olivar, A.: “Jeroni Münzer a Montserrat”. Mont­serrat. Butlletí del
Santuari, 12. Maig-agost 1985. P. 29-32.
5 Segons Antoni Bulbena l’obra es va reeditar en 1574, 1587, 1592,
1594, 1605 i 1627 (Bulbena Tusell, Antoni: Primer assaig de
bibliografia mont-serratina. Barcelona, La Creu del Montseny, 1900). A
més a més, va ser traduïda a l’alemany, l’italià i el francès
(Albareda: Història de Montserrat. Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 1997. P. 76.)
1 Libro de la historia y milagros... Op. cit. P. 1.
2 “Y por ser toda de peñas, y riscos muy altos, es cosa de gran
admi­racion ver la fertilidad della, ca todos aquel­los asperos
peñascos estan fornidos de fres­cos, y de­leytables arboles, y de muy
hermosas y olorosas yervas, y flores de diversos colo­res y maneras,
que a la vista de todos no parecen sino unos muy compuestos y
adornados jardines, y muy deley­tables florestas. Y no solo se hazen
estas arboledas en los lugares a donde hay un poco de tierra, mas
hallaran en muchas partes en las peñas, y riscos puros, y sin tierra
muy viciosos arboles, y yervas: y mas es esto de maravillar por no
haver fuentes en esta montaña, sino es algunas de muy poca agua: y que
quasi vienen a faltar en tiempo de seca­da. Bien es verdad que se
engendran aguas en ella tambien como en otras montañas: mas como sea
com­puesta de peñas divisas unas de otras, las aguas se vienen a
sumir, y caer a lo baxo: como se vee por la experiencia en una fuente,
que esta bien alta a la parte de sancta Cecilia, que es un monasterio
muy antiguo en la mesma montaña a la parte de levan­te, y tramontana.
El agua de aquella fuente, se siente caer entre dos peñas, y no viene
a salir a fuera, ni se vee, mas hunde se a lo baxo. Y assi es de
creeer las otras aguas, las quales vienen a salir al pie de la montaña
a la parte de levan­te, muchas, de muy buena agua, y muy grandes, y
que muelen molinos dellas: y en algunas partes se hallan de baxo desta
montaña concavidades muy grandes, y muy espantosas, donde algunos han
probado de entrar, y bien a dentro sen­tirian ruydos de aguas que
corrian. Y no solamen­te las arboledas y verduras hazen hermosa, y
deley­table esta montaña, mas aun las mesmas peñas en su as­siento y
compostura tienen tanta hermo­sura, que deleytan los ojos de los que
las contemplan. Porque por muchas partes se levantan unas rocas tan
altas, que no parecen sino torres de alguna ciudad puesta en alto, y a
la parte de la tramontana estan de tal manera tajadas las peñas que
parecen ser una muy fuerte cerca de alguna grande ciudad. Las peñas
por la mayor parte son tan duras y fuertes, que no se pueden labrar
sino con gran dificul­tad, y tiran algo a natura­leza de jaspe, y se
cree que en algunas partes si se pusiesse trabajo, se hallaria de
bue­no”. (Libro de la historia y milagros ... Barcelona, 1556. P. 1.)
3 Libro de la historia y milagros ... Barcelona, 1556. P. 1.
4 Avui dia existeix una versió llatina i catalana en Medina, Jaume: La
poesia llatina de Montserrat en els segles XVI i XVII. Barcelona,
Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l'Abadia de Montserrat,
1998.
5 “Hom conta que cap altre Mont no es troba / semblant en tot el món,
que pel paisatge / així formós els cors mortals enjoï./ Com més un hom
se'l mira, més desitja / amb desig vehement tornar-lo a veure”. (Brenach,
A.: Saxia. Op. cit. P. 124.)
“Mirant sovint els cims del Mont santíssim / les punyents amargors són
bandejades;/ i així mateix el tedi foragita / la visió freqüent de la
Muntanya. / Si mai, alguns la prometença feien / de visitar ben tost
l'Estage cèlic,/ cap mena de descans tenir podrien / sinó en havent
vingut, ni lleure poden / fins que els cimals de la celest Muntanya /
han atès: fins aquest punt llur afecte / a la Muntanya senten que
s'adreça! Però tantost les dolçfluents collades / se'ls dóna
d'ascendir, tant se n'emplenen / de celestial repòs i de dolcesa /
que, dexeixint-se de la terra, els sembla / d'ésser arravatats als
regnes summes / i d'asseure's als divinals cenacles, creient copsar a
dolls el cèlic nèctar”. (Brenach, A.: Saxia. Op. cit. P. 124.)
6 L’original està escrit en llatí, llengua que no coneix aquest mot.
7 Diccionari biogràfic. Barcelona, Albertí, Editor, 1970. El
Montserrate de Virués és un dels tres llibres que són salvats de les
flames: “Todos estos tres libros son los mejores que, en verso
heroico, en lengua castellana están escritos, y pueden competir con
los más famosos de Italia: guárdense como las más ricas prendas de
poesía que tiene España”. (Cervantes, Miguel de : Don Quijote de la
Mancha. Madrid, Cupsa editorial, 1977. P. 80.)
1 “La belleza, la gala y compostura / De toda la montaña es admirable.
/ La varia y hermosísima espesura / No puede ser más linda y
agradable: / La eterna y fertilísima verdura / Es en extremo dulce y
deleitable; / Hasta los riscos ásperos y yertos / Estan de flores y
árboles cubiertos. / Los riscos cuyas cimas hasta el cielo / En forma
de pirámides subidas, / Bastan á divertir y dar consuelo / A las más
tristes almas y afligidas; / Que, ora cubiertos de importuno hielo, /
Ora se muestran verdes y floridos, / Sólo el orden y traza de su
asiento / Cuando es de admiración es de contento”. (Citat per
Farinelli, A.: “Poesía del Montserrat”. Op. cit.)
2 Compendio historial, o relacion breve... Op. cit. SP.
3 “Yo admiré las colecciones botánicas de yervas de su montaña (que
pueden dar materia para un volumen no despreciable de la Flora
monserratica (sic)) que tiene muy bien conservadas el P. Dn. Fr.
Ametllet con otras curio­sidades de su reyno animal: si fuesen
clasificados segun algunos de los sistemas botánicos, seria de lo más
precioso de nuestra provincia. También pude observar el gabinete de
piedras y monetario copioso de su Rdo. P. Prior”. (Bosch y Cardellach,
Antoni: “Idea del partido del Vallés donde está situada la villa de
Sabadell que es la patria del Dr. Antonio Bosch”. Quaderns d'arxiu de
la Fundació Bosch i Carde­llach, 15, segona sèrie. Volum V. Sabadell,
1967-1974. P. 8.)
1 “Es cosa maravillosa ver entre estos riscos y piedras las frescuras
y arboledas que hay, que no parecen sino unos jardines muy compuestos”.
(Citat per Farinelli, A.: “Poesía del Montserrat”. Op. cit. P. 125.)
2 “(...) mirado por una parte, es un pardo, y pelado risco; por otra
parte parece un jardin, y bosque fron­doso, lleno de arboles, de
yervas olorosas, y diversas flores, de que se forman sus eras, a cuyo
riego acudio su Autor, y despues el arte, con diver­sidad de fuentes,
y cisternas, que ayudan a lo vege­tativo de las plantas”. (Argaiz. G.
de: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 1. Vegeu també P. 284.)
3 Campos, J. de: Descripcion general... Op. cit. P. 2.
4 Serra y Postius, P.: Epitome histórico. Op. cit. P. 8.
5 Grau; Solá: Sucinta reseña del antiguo templo de Monserrate tal como
existia antes del horroroso incendio que sufrió en 1811 con algunos
apuntes de su funda­ción. Barcelona, Imp. de F. Sanchez, 1853. P. 5.
6 “Sin agua, sin semilla, y suelo poco,/ Arboles, plantas, hierbas,
matas, flores,/ Las peñas visten de contento loco,/ Sin que el Agosto
ofenda á sus verdores:/ Milagro es todo cuanto en ella toco,/ Obras
son de los cielos sus primores;/ Que aquí, como es María la
hortelana,/ Medran las plantas sin industria humana”. (Crusellas, F.
de P.: Nueva historia del santuario y monasterio de nuestra Señora de
Montserrat. Barce­lona, Tipografía católica, 1896. P. 18.)
7 Guia histórico-descriptiva del peregrino en Montserrat con dos
planos en colores y gran número de grabados. Montserrat, [monestir]
1921. P. 3.
8 Montegut, L.: Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat. Op. cit. P.
2-3.
1 García del Real, L.: Montserrat. Guía Diamante. Metódica descripción
de la montaña y del Monasterio; ilustrada con varias vistas en
fotograbado. Barcelona, Lib. de F. Puig, 1898. P. 216.
2 “(...) ordinairement Dieu a donné la préference aux lieux élevez,
qu'il a voulu operer ses plus grands Mysteres, & les faire servir
comme des degrez pour nous approcher de lui (...).” (Montegut, L.:
Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat. Op. cit. P- 16-17.)
3 “Perdiò la forma, y entereza que Dios le avia dado quando le criò
sin quebrantamiento alguno, y desde aquel no imaginado accidente,
quedò desfigura­do, y hecho trozos”. (Argaiz, G. de: La perla de
Cataluña. Op. cit. P. 3.)
4 “Quedò el cuerpo deste monte peregrino, y estraño por estremo,
diferente del rostro que antes tenia; pero no deteriorado, sino
mejorado mucho, y fue como morir feo, para resucitar hermoso; que
parece quiso el Padre Eterno vestir sus desnudezes en premio al
sentimiento que mostrò en la muerte de su Hijo (...)”. (Argaiz, G. de:
La perla de Cataluña. Op. cit. P. 3.)
5 “Para esto formó Dios la estrechura de esta maravi­llosa obra con
tan raro artificio, tal orden y con­cierto, que unos riscos dejan
lugar para subir a otros, interponiendose algunos para gozar de todos,
y finalmente con auxilios del arte se llega hasta la cumbre, no sin
fatiga, pero tambien con recreo: porque sobre la maravillosa vista de
la tierra (don­de las montañas parecen como valles) hallan en los
mismos riscos otro primor del soberano Artifice, que sembró de
multitud de bosques, la montaña, haciendo brotar arboles sobre las
mismas peñas, y el suelo está bordado de flores, y variedad de hiervas
siem­pre verdes. Aparecen los riscos, como divididos con sierra, y por
eso le llaman Monteserrado, ò Monse­rrate”. (Florez, H.: España
sagrada. Op. cit. P. 37.)
6 “No contradiciendo por consiguiente estas teorías ni á la ciencia,
ni á la historia, y enalteciendo por otra parte nuestras creencias
religiosas, confesemos franca y aviertamente, dicen: Que la Montaña de
Montserrat debe su forma actual al terremoto y demás fenómenos que
contra ó sobre todas las leyes de la naturaleza sufrió el mundo al
espirar Jesucristo en el Calvario”. “Confesémoslo franca y
abiertamente: Montserrat ha llorado el deicidio, y su dolor ha partido
sus ro­cas”. (Muntadas, M.: Montserrat, su pasado, su presente y su
porvenir. Op. cit. P. 17 i 18.)
1 “Exceden los favores que alli comunica al Cielo, a la muchedumbre de
saludables plantas que adornan su distrito. Este es el sitio donde la
fe alcança quan­to conviene a quien pide, donde la Reyna de los
Angeles a correspondencia de afectuosos cultos dis­pensa el consuelo
para todos los trabajos (...)”. (Corbera, E. de: Cataluña illustrada.
Op. cit. P. 436.)
2 “(...) this [l'aigua] in summer is a terrible incon­venience, and
gives the lye to the florid descrip­tions I have read of the purling
streams and beauti­ful cascades tumbling down on every side from the
broken rocks”. (Swinburne, Henry: Travels through Spain, in the year
1775 and 1776. Londres, P. Elmsly, 1779. P. 59.)
3 Yepes, A.: Crónica general de la orden de San Benito. Op. cit. P.
172.
4 “(...) despues de haber fertilizado y dado abundan­cia á lo bajo de
la montaña, recreando la vista y el cuerpo de los cansados caminantes,
acrecientan el caudal del rio Llobregat”. (Pujades, J.: Cronica
universal del Principado de Cataluña. Barcelona, Imp. Jose Torner,
1829. Livre XII, cap. XIV. P. 367.)
5 Serra y Postius, Pedro: Epitome histórico. Op. cit. P. 6.
6 Balaguer, Víctor: Guia de Montserrat y de sus cuevas. Barce­lona,
Imp. Nueva, de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1857. P. 18.
7 Iorba, Hieronymo de: Descripcion de las excellencias de la muy
insigne ciudad de Barcelona. Barcelona, Apud Hubertum Gotardum, 1589.
8 “Parecen sus riscos, y peñas tan hermosas, como si se mirasse una
Ciudad edificada en una grande altu­ra, y mui cercada de Torres, y
Murallas”. (Citat per Serra y Postius, P.: Epitome histórico. Op. cit.
El Compendio historial, del mateix autor, també en parla.)
1 “(...)a los que la miran desde lexos, parece una fortissima Ciudad
rodeada de grandes torreones, y valuartes, formados de ducientas
peñas, tan cortadas, y rompidas unas de otras, como si las huvieran
abierto, y dividido con otros tantos militares petardos, en cuyas
aberturas con poca tierra se crian flores diferentes, yervas
medicinales, y muchos robustos robles, que buscando el alimento, de
que necessitan para conservar la vida vegetativa, rompen las peñas,
añadiendo a las cisuras milagrosas que he dicho, las que sabe hazer la
naturaleza por si sola, con que queda dividido de los otros montes”.
(Argaiz, G.: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 3.)
2 Campos, J. de: Descripcion general... Op. cit. P. 3.
3 “(...) parece a los que de lexos le miran un Regio Alcazar, y
Fortaleza circuida de fuertes torreones, tiene de circunferencia
quatro leguas, su cumbre tal vez se esconde entre las nuves, y mirados
de ella los Montes circunvezinos parecen una muy espaciosa Campaña, y
a sus peñascos, que de lexos se juzgan asperos, y inaccessibles el
arte les ha hecho tan amenos, y agradables, que solo se comparan bien
con el Tempe de Thessalia”. (Olmo, Joseph Vicente del: Nueva
descripcion del Orbe de la tierra. Op. cit. P. 459.)
4 “Es tan alta, y pedregosa,, que parecen sus riscos ser nubes puestas
en el ayre, cerca del Cielo de la Luna. Y aunque dà grande trabajo
subiendo a ella, quitase con el deleyte de mirar, y contemplar la
orden, y compostura que ay. Es cosa maravillosa, ver entre los riscos,
y piedras, las frescuras, y arboledas que ay, que no parecen sino unos
compuestos jardines. Parecen los riscos, y peñas tan hermosos, como si
se mirasse una Ciudad edificada en grande altura, y muy cercada de
torres, y murallas”. (Marcillo, M.: Crisi de Cataluña hecha por las
naciones estrangeras. Barcelona, Imp de Mathevat, 1685. P. 30.)
5 “Es la Ciudad de Dios deste Hemisferio/ De Monserrate la encumbrada
pira,/ Cuya grandeza en su mayor misterio,/ En un immenso Monte el
alma mira”. (Ortega, Francisco de: Poema heroico. Op. cit. P. 98.)
6 “Se descuella sobre todos los demàs montes en el Principado de
Cataluña. Singularizase, no solo entre los del Principado, sino
tambien entro todos los del Orbe, por su elevacion sobervia, por su
admirable figura, que, mirada de lexos, parece una Ciudad
inexpugnable, rodeada de grandes Torres; y por la amenidad frondosa de
tanta variedad (passa de 500) de plantas medicinales, y de arboles muy
robustos, que hermosa, y deliciosamente le visten”. (Compendio
historial. Op. cit. P. 2.)
7 “Deleita en extremo la vista de los que de lexos miran esta Santa
Montaña, descubriendola tan rodeada, y coronada de altissimas, y
empinadas rocas, que en forma pyramidal parece se suben, y elevan casi
hasta las Estrellas, dividiendose como una vistosa Ciudad puesta en
eminente lugar, y rodeada de Torres: principal­mente si se mira por la
parte de Tramontana, ó Norte, que sus cortadas peñas, y riscos parecen
una cortina, ò lienzo de alguna bien fortalecida Ciudad rodeada, fita
en aquella admirable altura”. (Santos Alonso, Hilario: Historia
verdadera de la aparicion de nuestra Señora de Monserrate. València,
Emp. de Agustin Laborda, 1772. P. 8.)
8 “Toda la montaña es una roca, en forma como piramidal, pero
laboreada por la mano omnipotente con tal variedad, y configuracion de
las peñas, que no se sabe si es Alcazar de Torres, y Baluartes sobre
un monte, si Ramillete compuesto de montañas, ò montañas en forma de
Ramillete. La multitud de peñascos escabrosos promete que el Artifice
tiró a formar un sitio inacceible a los hombres, espantoso a la vista,
libre de que nadie le pise: pero el divino poder, y fin altisimo a que
le ordenó su providencia, dispuso que el horror de las peñas ablande
corazones facinerosos, y cada risco sirva como de Castillo
inconquistable, donde los apartados de la tierra puedan batir las
fuerzas del Infierno”. (Florez, Henrique: España sagrada. Op. cit. P.
36.)
9 Montserrat, “Si por su altura es soberbio, por su forma es
maravilloso y admirable. Diríase, al mirarle de lejos, una ciudad
inespugnable rodeada de un cinturon de fuertes torres por encima de
las cuales descuellan las labradas agujas de sus templos y los airosos
obeliscos de sus plazas”. (Balaguer, V.: Guia de Montserrat... Op.
cit. P. 17.)
10 Martí y Cantó, J.: Més lírico de Maria o los cancioneros de
Montserrat. Barcelona, Imp. de José Gorgas, 1856. P. 24.
11 “A partir del Monasterio, pelada del todo la montaña, forma en
varios paisajes, picachos y peñoles á manera de las almenadas
torrecillas de un edificio gótico, que algunos escritores han
comparado á un juego de bolos. Desde luego se manifiesta como
impenetrable é inaccesible por su estraordina­ria figura, y aún parece
de cerca que se aleja la esperanza de poderla reconocer cual se desea”.
(Fors de Casamayor, Francisco de Paula: La estrella del Montserrat.
Madrid, Librería de los sres. Viuda é hijos de D. J. Cuesta, 1867. P.
8.)
12 McDannell, Colleen; Lang, Bernhard: Historia del cielo. Madrid,
Taurus, 1990. P. 113.
1 Camporesi, Piero: La casa dell'eternità. Milà, Garzanti Editori,
1987. P. 24.
2 Nardy, J-P.: “Cartographies de la montagne, de l'edifice divin au
bas-relief terrestre” in Images de la montagne. Op. cit. P. 77-79.
3 “La aspereza del sitio en lo eminente/ Paraisos permite á sus
solares,/ Que sibrotan (sic) las flores al contento,/ Con el azada
rinden al sustento”. (Ortega, Francisco de: Poema heroico. Op. cit. P.
109.)
4 Graf, Arturo: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Nova
York, Burt Franklin, 1971 (Edició original de 1892-93). Vol. 1, p. 16.
Sobre el paradís, també es pot consultar Gaster, Th. H.: Mito, leyenda
y costumbre en el libro del Génesis. Barcelona, Barral, 1973.
5 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit.
Vol. 1, p. 22.
6 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit.
Vol. 1, p. 38.
1 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit.
Vol. 1, p. 39.
2 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit.
Vol. 1, p. 31.
3 Buarque de Holanda, Sergio: Visión del paraíso. Motivos edénicos en
el descubrimiento y colonización del Brasil. Caracas, Biblioteca
Ayacucho, 1987. P. 227.
4 “Molto sovente il Paradiso fu immaginato, nel medio evo, non più
come un giardino propriamente, ma come una città chiusa, o come un
castello, cinto di buone mura, fornito di torri e provveduto di porte;
e così si vede rappresentato in molti manoscritti e in parecchie
carte. Tale fantasia si lega, senza dubbio, (...) alla descrizione che
della Gerusalemme celeste si legge nell'Apocalissi”. (Graf, A.: Miti,
leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 19.)
5 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit.
Vol. 1, p. 41-42.
6 Morris, Paul: “A walk in the Garden: Images of Eden” in Morris,
Paul; Sawyer, Deborah (édt): A walk in the Garden. Biblical,
iconographical and literary images of Eden. Sheffield, JOST Press,
1992.
7 Delumeua, Jean: Une histoire du paradis. Mesnil-sur-l'Estrée, Edt.
Fayard, 1992.. P. 153.
8 Delumeua, Jean: Une histoire du paradis. Op. cit. P. 95.
9 Marès, F.: Historia y miracles de la sagrada imatge de nostra
Senyora de Núria. Barcelona, Estampa de Antoni Lacava­lleria, 1700. P.
4.
1 “La amenitat, gentilesa, y hermosura de aquellas Montañas de Nuria
apenas pot declararse ab la ploma; perque no pot dirse ab ella lo que
apenas podràn distinguir, ni especificar ab la vista los qui las
veuhen; sols com ha admirats de las perfectas obras de naturalesa,
dihuen, que se es esmerada ella per glorias de Maria Santissima en
esmaltar la terra ab florestas de tan varios, y diferents colors, de
tanta suavitat, y gentilesa, que forman un viu re­trato del Paradís
Terrenal”. (Marès, F.: Historia y miracles de la sagrada imatge de
nostra Senyora de Núria. Op. cit. P. 12.)
2 Garrote Pérez, F.: Naturaleza y pensamiento en España en los siglos
XVI y XVII. Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1981. P.
89-90.
3 “Este mundo es como una casa suya, o más bien como un templo. El lo
creó de la nada, bello y adornado como está de donde los griegos les
pusieron un nombre que significa: adorno”. (Citat per Garrote, F.:
Naturaleza y pensamiento en España. Op. cit. P. 75.)
4 Garrote Pérez, F.: Naturaleza y pensamiento en España. Op. cit. P.
87-88.
5 Joutard, Philippe: “La haute montagne, une invention protestante?”
Op. cit. P. 132.
1 Zaragoza Pascual, Ernesto: "Actas de visita del monasterio de
Montserrat". Studia Monastica, vol. 16. Fasc. 1. Abadia de Montserrat,
1974. P. 410.
2Swinburne, Henry: Travels through Spain, in the year 1775 and 1776.
Op. cit. P. 59.
Swinburne, Henry: Picturesque tour through Spain. London, W. Sharpe,
1823. P. 40.
18

  • SPANISCH MATURITÄTSPRÜFUNG 2003 KLASSEN 6U 6V PARTE 1 A
  • SCOTTISH PROPERTY SUPPORT SCHEME 200913 OPERATIONAL GUIDANCE NOTE
  • SAFETY PLAN WARNING (REV 122012) CONFIDENTIAL INFORMATION2 AUTHORIZED PERSONNEL
  • REAL ACADEMIA DE MEDICINA DE ZARAGOZA SESIÓN CIENTÍFICA “COMPLICACIONES
  • SCENARIUSZ SYTUACJI EDUKACYJNEJ Z ZAKRESU POZNAWANIA PRZYRODY I POJĘĆ
  • EL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA PRESENTA EL ÚLTIMO TRABAJO
  • ORDEN DE LA CONSEJERA DE SEGURIDAD POR LA QUE
  • MANUALE DI PASTORALE DELLA SALUTE – ONLINE DI GIAN
  • AUTHORIZATION FOR RELEASE OF PSYCHOTHERAPY NOTES INSTRUCTIONS USE THIS
  • JUNKIE BURNOUT ADDICT DRUG ABUSER DRUNK ALCOHOLIC SMOKEAHOLIC DROGADICTO
  • COME THOU ALMIGHTY KING PAGE 101 TRINITY HYMNAL P
  • NOTA DE PRENSA EN EL MARCO DE SU PLAN
  • ACCOMODATION BOOKING FORM NEW BRIDGETS BETWEEN MATHEMATICS AND DATA
  • PROMOTING GROSS MOTOR DEVELOPMENT SUPINE LYING SIT ON A
  • SENIOR PROJECT GUIDE FOR COLUSA ALTERNATIVE HOME SCHOOL A
  • MAJSTORSKA RADIONICA STEFANA MILENKOVIĆA (VIOLINA) DUBROVNIK HRVATSKA 23 –
  • UNIVERSIDAD CATÓLICA DE ÁVILA AULA DE LENGUA Y
  • IES “POLITÉCNICO” CARTAGENA FÍSICA DE 2º DE BACHILLERATO ANALOGÍAS
  • DESARROLLO LA MESA REDONDA (MR) ES UNA TÉCNICA GRUPAL
  • WHAT TO BRING PERSONAL EQUIPMENT PLEASE LABEL CLOTHES
  • NA OSNOVU ČLANA 82 STAV (1) ZAKONA O OSNOVNOM
  • STSGB20086 SECRETARYGENERAL’S BULLETIN UNITED NATIONS EXHIBITS COMMITTEE THE SECRETARYGENERAL
  • TEAM ENGELSK HANNE FLOHR ANE MARIE HOLMEHAVE OG ULLA
  • PODYPLOMOWE STUDIA ZAPOBIEGANIA PRZESTĘPCZOŚCI GOSPODARCZEJ SKARBOWEJ I PRZECIWKO MIENIU
  • R ETURN TO WORK SELF CERTIFICATION DISCUSSION FORM PART
  • EVALUATING THE VIABILITY OF OBTAINING DNA PROFILES FROM DNA
  • RESUME NAME IN FULL LONKAR NIVRUTTI VITTHAL DATE
  • ORGANIGRAMA MUNICIPAL JUNTA DE GOBIERNO LOCAL ALCALDESA PLENO MUNICIPAL
  • BID NO 1412 REQUEST FOR PROPOSALS FOR THE DESIGN
  • DIRECCIÓN GENERAL DE ADMINISTRACIÓN Y DE FINANZAS DIRECCIÓN DE